Motius per lluitar fins el final

Queden 8 jornades (24 punts) en joc i encara hi ha una sèrie de motius pels que il·lusionar-se i lluitar.

Aquí en llisto alguns, però segur que se us n’acudeixen més:

1. Per acabar a la setena posició de la classificació. Ara mateix aquesta posició la marca el Málaga, que està a 7 punts.

2. Per mantenir la sisena posició històrica. Ara mateix sumem 2682 punts i el Sevilla 2680. Per tant, en les últimes 8 jornades hem d’evitar que el Sevilla sumi 2 punts més que nosaltres.

3. Per acabar la temporada amb bones sensacions i així poder encarar la pretemporada amb els ànims més pujats.

4. Perquè Sergio García pugui fer el seu récord golejador a Primera. Ara mateix porta 10 gols i el seu récord (fet la temporada passada) està en 12).

5. Perquè Stuani i Caicedo arribin a 10 gols en Lliga. Ara mateix Stuani en porta 9 i Caicedo 8.

6. Per guanyar el Barça i el R.Madrid a Cornellà per primera vegada.

Su us acudeix algun motiu més?

La culpa és dels socis

Com que portem uns quants partits sense veure espectacle a la gespa, ens l’hem de buscar a la sala de premsa.

Sergio González ens va regalar una roda de premsa en la que va dir que l’entorn, els socis i el “runrun” eren els culpables de que els jugadors anessin caminant pel camp i fossin incapaços de donar bones passades a dos metres.

Segurament no volia dir el que va dir, però faltar al respecte als socis, que al cap i a la fi són els que li paguen una part important del sou, va ser molt lleig i estaria bé que algú del club li aconsellés que a la següent roda de premsa sortís a aclarir les seves desafortunades paraules.

Haig de reconèixer que en sentir les seves declaracions em va bullir la sang però, passades unes quantes hores, m’he anat refredant i, fins i tot, he arribat a pensar que Sergio no anava tant desencaminat dient que la culpa és dels socis.

Si el club està com està en bona part és per culpa dels socis. Com va escriure fa algunes setmanes el Mestre Cánovas a la seva columna, en aquest club “Mai passa res”. Fa temps que molta gent ha dimitit i no hi ha cosa pitjor que la desídia, que és el pas següent al cabreig.

Els dirigents del nostre club, i caldria remuntar-se a uns quants anys enrere, fa molt temps que estan deixant-lo morir lentament. Al desgavell econòmic que vàrem patir durant anys i que ens té hipotecats el present i el futur, cal sumar-li la degeneració esportiva que cada temporada va minvant la qualitat del primer equip a base de retallades i experiments, i l’abandonament de la parcel·la social, que ara sembla que s’intenta reflotar amb algunes tímides iniciatives benintencionades i del tot lloables però que caldrà seguir de prop per veure si tenen continuïtat.

Tot això ha fet despoblar les graderies de l’estadi a marxes forçades. I, per molt que alguns s’entestin en intentar matar per les xarxes socials el missatger (servidor) que publica les paupèrrimes i decreixents dades d’assistència a Cornellà, la culpa no és de qui fa les gràfiques, sinó de qui permet que al nostre estadi cada cop hi hagi més cadires buides que espectadors.

Però, com deia més amunt, la culpa és dels socis, perquè hem abandonat. Perquè estem abaixant els braços i no donem un cop de puny sobre la taula demanant explicacions als que ens han portat fins aquí i no saben com treure’ns del forat, com han demostrat sobradament fa molts anys.

El problema no és que fem un tram final de temporada al mateix nivell que les anteriors. Això és una anècdota. El problema és que, un cop acabada la d’enguany ens haurem de posar a visualitzar la propera. I la propera sabem que serà una mica pitjor. Cada any una mica pitjor, fins que algun any surti creu.

La sensació de buidor que envaeix als pericos és tan gran que quatre o cinc partits dolents fa que tornin a saltar totes les alarmes perquè, de cop i volta, ens adonem que això és la nostra realitat. I això no motiva ningú, per molts que els jugadors, l’entrenador i els dirigents s’omplin la boca dient que tenen molta ambició.

O fem sacsejar alguna cosa o la culpa seguirà sent dels socis.

 (Article publicat a PericosOnline).

La responsabilitat individual

Avui he recordat això i per això us ho explico.

El 16 de juny de 2011, unes setmanes més tard del 15-M, vaig escriure un post al meu blog titulat “La responsabilitat individual“.

En Joan Salicrú [Twitter], periodista mataroní emprenedor inquiet, promotor i director de diversos projectes periodístics, em va demanar si podia publicar el meu post a la revista Valors [webTwitter], al número de juliol de 2011 dedicat a “La revolta dels indignats” [.pdf per descarregar].

Per mi va ser tot un honor.

Podeu llegir l’article tal i com va quedar en aquest link o clickant directament sobre la següent imatge:

La responsabilitat individual_juny2011

Rellegint l’article gairebé 4 anys més tard, segurament en canviaria alguna cosa. Sobretot en el segon paràgraf, quan dic que els “indignats” del 15-M no volien assumir cap responsabilitat. Amb el naixement del partit polític Podemos és possible que aquell moviment estigui intentant assumir aquelles responsabilitats, donant un pas endavant i intentant canviar les coses que tan han criticat des de dins del propi sistema.

Abaixar els braços (gràficament)

Quan he escrit l’article “Abaixar el braços” , he dit que la recta final de les últimes temporades ha estat mediocre.

Doncs bé, si ho voleu veure gràficament ho teniu al final d’aquest post.

La gràfica agafa les temporades des que estem a Cornellà, i mostra el percentatge de punts sumats en les 28 primeres jornades de la Lliga (en color blau) i ho compara amb el percentatge de punts sumats en les 10 últimes jornades de Lliga (en color groc).

Queda clar que hi ha una diferència abismal entre el rendiment de l’equip quan encara no ha assolit l’objectiu de la permanència i el rendiment quan la salvació ja està pràcticament assolida.

10_ult_jornades_20150324_06

Abaixar els braços

Tot i portar trenta-quatre punts i quedar-ne trenta en joc, la sensació que sobrevola és que la feina està feta. El descens està a nou punts i Europa (la setena plaça, perquè la vuitena va quedar clar a principis de setmana que no ens hi farà anar) a deu. El camí que ens queda en aquests deu partits és el de vagar per la inhòspita “terra de ningú”. Tornem a quedar sentenciats a un final de temporada mediocre.

Per molt que ens omplim la boca d’ambició, de demanar que l’equip lluiti per anar a Europa o per sumar els màxims punts possibles, el nostre subconscient sap que estem condemnats a viure el mateix que les quatre darreres temporades: arribar als quaranta-dos o quaranta-tres punts de rigor i començar a treure la tovallola i el banyador de l’armari.

Els jugadors titulars ja pensen en les vacances. Els jugadors suplents tampoc sembla que tinguin ganes de córrer massa. I l’entrenador dona copets a l’esquena dels jugadors dient-los que han fet un bon partit a Riazor i, per tant, deixant-los molt clar on fixem el llistó: als turmells.

Ara podríem fer tuits o escriure articles apel·lant a l’amor propi dels jugadors, però jo personalment ja m’he cansat de fer-ho. Ja tinc coll avall que l’única emoció que potser, hipotèticament, pot valer la pena des d’ara fins a finals de maig és el derbi contra el Barça, per allò de no haver-los guanyat mai a Cornellà i pel morbo d’una remota possibilitat de fotre’ls la Lliga enlaire. Però, tret d’aquest partit, potser el més higiènic mentalment serà resignar-se i començar a pensar en l’equip de la temporada vinent.

Si els professionals (tècnics i jugadors) abaixen els braços, l’afició té tot el dret del món a fer el mateix i no avergonyir-se per dir-ho públicament. I si l’estadi segueix quedant-se desert potser que deixem d’acusar els que paguen el carnet i assenyalem als que cobren.

(Article publicat a PericosOnline).

Jornada 28, falten 10 jornades

Ens hem plantat a la jornada 28 amb uns números per sota de la mitjana del que es podria considerar una temporada normal si fem el promig des que hi ha Lliga de 20 equips i les victòries sumen 3 punts.

Com es pot veure a la següent gràfica enguany portem 34 punts i el promig des de la 1997-98 és de 35,8.

Punts_jornada28_20150324

Ara mateix queden 10 jornades per acabar el campionat. En les següents gràfiques podeu veure què ha fet l’Espanyol en les últimes 10 temporades des de la 1997-98.

Per començar, podem veure que, en promig, hem sumat 12 punts en 10 jornades, uns registres prou dolents. Uns registres que empitjoren si només agafem les últimes 4 temporades, en les que només hem sumat 28 punts de 120 possibles (23,3%).

10_ult_jornades_20150324_01

A la següent gràfica podem veure les temporades ordenades de més eficients a menys, és a dir, ordenades segons el % de punts sumats en aquestes 10 últimes temporades. Fixeu-vos que les últimes 4 temporades (2010-11, 2011-12, 2012-13 i 2013-14) ocupen un lloc entre les 6 pitjors temporades.

10_ult_jornades_20150324_05

A la següent gràfica podeu veure la diferència entre gols a favor i en contra.

10_ult_jornades_20150324_02

A la següent podeu veure la diferència de posicions a la classificació entre la jornada 28 i l’última.

10_ult_jornades_20150324_03

Finalment, i aquesta també és prou demolidora, podem observar la classificació de l’Espanyol si només agaféssim les últimes 10 jornades. Un cop més, es veu que en 3 de les últimes 4 temporades hem fet un tram final de temporada de “descens”.

10_ult_jornades_20150324_04

Toca aixecar-se

imagesJa ha passat el dia de dol de rigor després de l’eliminació de la Copa. Dimecres les sensacions van ser molt estranyes, perquè vam passar de l’eufòria i la sobreexcitació de la prèvia a la impotència i el desconsol en dotze minuts. Els dotze minuts que vam necessitar per constatar que les males vibracions de l’inici del partit acabaven en un gol d’Aduriz. I tots vam abaixar els braços. Un gol de l’Athletic, com va avisar Valverde el dia abans, ho podia canviar tot. I, efectivament, aquell gol va ser com un cop de puny als morros de la pericada que ens va fer despertar de cop del somni en el que vivíem feia setmanes. Els setanta-vuit minuts restants de partit se’ns van fer eterns i, tret d’un parell de fuetades d’Stuani i Caicedo, ningú es va arribar a convèncer que allò es podia remuntar. Del somni al malson en dotze minuts.

Però allò ja ha passat. Tenim la ferida recent però, com ahir vaig poder llegir en un dels missatges de WhatsApps que vam enviar i rebre intentant buscar respostes, per perdre una semifinal de Copa cal haver arribat a una semifinal de Copa. Tan evident com cert. El camí fins aquí ha esta meravellós i ha culminat amb la sisena millor entrada de la història de l’estadi de Cornellà. Trenta-cinc mil ànimes embogides un dimecres d’hivern a les deu de la nit. Sense cap excusa. Ningú s’ho va voler perdre perquè quan la cita s’ho val i l’equip s’ho curra, el camp s’omple.

Toca aixecar-se i ràpid. Queden tretze partits de Lliga, i el primer el tenim diumenge. Tenim trenta-dos punts i la setena plaça a nou (amb l’average guanyat). Sembla difícil, però si guanyem diumenge i el Màlaga perd a Granada, només estarem a sis. El calendari a casa és complicat (hem de rebre Atlético, Barça i Madrid), però mantenir l’esperança està a les nostres mans. No hi ha millor medecina després d’una derrota que una victòria. I dissabte següent ens visita l’Atlético. Per què no podem repetir els trenta-cinc mil de dimecres? Els nens que van viure la decepció en directe no es mereixen que l’equip els regali una victòria contra els colchoneros?

Jo no tinc ganes de viure un altre final de temporada de resignació col·lectiva, i crec que aquest equip ens ha demostrat tenir caràcter per plantar-li cara a tothom i lluitar per objectius importants. Tots plegats ens devem un final de temporada trempador, i encara hi som a temps.

(Article publicat a PericosOnline).