Sergio selecció?

Per molt que hi dono voltes no veig quins beneficis per l’Espanyol pot reportar que Sergio García torni a la selecció espanyola, més enllà que sigui un reconeixement a la gran temporada que està fent.

No dic que no s’ho mereixi. Crec que, ara mateix, està molt per sobre d’altres jugadors que sí que van a la selecció i que juguen a la mateixa posició que ell.

El primer problema que veig de la seva possible convocatòria és que la probabilitat de lesió puja automàticament. Per bé que es pot lesionar entrenant tant aquí com allà, el fet de poder disputar minuts en un partit és directament proporcional a un augment del risc de lesió.

Si va a la selecció també correm un risc no menor de no focalització. Ara mateix Sergio està molt centrat en el club que li paga el sou. Si marxa a la selecció pot desenfocar el seu objectiu i tornar marejat i descentrat. I en aquest punt podríem recordar l’estadística negre de resultats sense Sergio a l’equip o amb Sergio sense el punt de mira afinat (cap partit guanyat dels últims vint-i-un sense ell).

Les coses li estan sortint bé i se sent estimat per la grada. El seu representant diu que, fins i tot, ha rebutjat un negoci de vint milions d’euros (un altre dia, si de cas, ja discutirem si ens creiem aquesta xifra). Si el mostrem a l’aparador de la selecció pot passar que algú s’encapritxi d’ell i ens el pispi. Perquè ja sabeu allò de “evita la temptació i no pecaràs”. O allò altre del que avui és blanc demà pot ser negre. I sense Sergio tot pintaria molt negre.

Hi ha qui pot argumentar que poden arribar ofertes més elevades amb Sergio sent internacional que no sent-ho. Potser no els falta raó. Però em temo que l’Espanyol no deu tenir el cartell de ser un club que posi les coses difícils a l’hora de vendre jugadors. Tothom sap que passem penúries i que no podem apretar massa posant preu als nostres. La diferència de preu entre el Sergio internacional i el Sergio que tenim ara no crec que pagui la pena el risc que porta associat.

Si voleu que vagi convocat amb la selecció sempre ho podeu demanar signant la petició a change.org. A mi no m’hi trobareu.

 (Article publicat a PericosOnline).

Récord en partits marcant gol

L’Espanyol s’ha plantat a la jornada 23 i té un récord a tocar de la mà. En concret, enguany només ens hem quedat en 4 partits (de 23) sense marcar. Si seguíssim amb aquesta dinàmica, a la jornada 38 només ens hauríem quedat sense marcar en 6,6 partits.

Això suposaria la millor marcar des que hi ha Lliga de 20 equips i les victòries valen 3 punts (des de la temporada 1997-1998).

A la següent gràfica podem veure el número de partits que ens hem quedat sense marcar gols.

Partits_sense_marcar_20150217_01

A la següent gràfica podem veure les mateixes dades però amb la taula ordenada des de la millor temporada (l’actual) fins la pitjor, que va ser la 2009-2010 amb Pochettino, en la que ens vàrem quedar sense marcar en més de la meitat dels partits (20 de 38).

Partits_sense_marcar_20150217_02

Víctor Sánchez i l’Athletic

Víctor Sánchez ha marcat 8 gols des que està a l’Espanyol, i 5 dels 8 han estat contra el mateix rival: l’Athletic de Bilbao.

  • Temporada 2012-13. Jornada 23. Athletic 0  - Espanyol 4. Víctor va marcar 1 gol
  • Temporada 2013-14. Jornada 1. Celta 2 – Espanyol 2. Va marcar 1 gol
  • Temporada 2013-14. Jornada 5. Espanyol 3 – Athletic 2. Víctor va marcar 2 gols
  • Temporada 2013-14. Jornada 17. Espanyol 4 – Valladolid 2. Va marcar 1 gol
  • Temporada 2014-15. Jornada 12. Athletic 3 – Espanyol 1. Va marcar 1 gol
  • Temporada 2014-15. Jornada 21. Sevilla 3 – Espanyol 2. Va marcar 1 gol
  • Temporada 2014-15. Semifinals anada de Copa. Athletic 1- Espanyol 1.  Va marcar 1 gol

La Copa del 1957

La final de la Copa de la temporada 1956-1957 va ser Espanyol-Barça a Montjuïc.

Curiosament aquell any vàrem eliminar el València i l’Athletic de Bilbao.

Els resultats de l’Espanyol d’aquella competició varen ser els següents:

  • Final. Espanyol 0 – Barça 1
  • Semifinals: Espanyol 1 – València 0 / València 1 – Espanyol 1
  • Quarts: Espanyol 2 – Celta 1 / Celta 1 – Espanyol 1
  • Vuitens: Espanyol 3 – Ath.Bilbao 0 / Ath.Bilbao  0 – Espanyol 0

L’enginyer fidel

Diumenge passat (25 de gener) a La Vanguardia van publicar un perfil-entrevista sobre mi a la secció “Els noms i les coses”.

No acostumo a parlar de la meva vida professional ni al blog ni a les xarxes, però ho deixo aquí penjat per si li interessa a algú.

LaVanguardia_20150125_

Per cert, el dibuix que van fer sobre mi ha rebut bastantes crítiques. Fins i tot hi ha qui diu que la propera vegada estaria bé que al dibuix hi aparegués jo.

L’entrevista me la va fer en Ramon Aymerich, cap d’economia del diari.

Resum primera volta 2014-2015

Un cop acabada la primera volta de la Lliga 2014-2015 és bon moment per fer un resum d’algunes dades.

L’Espanyol ha sumat 23 punts i ha acabat en 9ª posició,, marcant 22 gols i encaixant-ne 29.

Com es pot veure a la gràfica següent, la mitjana de punts de l’Espanyol en una primera volta des que hi ha Lliga de 20 equips i les victòries valen 3 punts és de 24,1. Per tant, hem fet una primera volta que podríem qualificar com a normal, millor que les 2 anteriors (2012-13 i 2013-14) però pitjor que les 2 anteriors a aquestes (2010-11 i 2011-12).

1a_volta_punts_2014_2015_puntsPel que fa als gols marcats, aquesta temporada en portem 22 a favor (estem per sobre la mitjana de 21,3). Atenció perquè en gols marcats portem 4 temporades molt similars.

1a_volta_punts_2014_2015_gols_favorEn canvi, en gols encaixats, enguany en portem 29 (estem per sota la mitjana de 24,6). La temporada anterior vam fer millor marca (25), però l’anterior va ser pitjor (30).

1a_volta_punts_2014_2015_gols_contra

Si fem un zoom en els gols marcats a Cornellà en els 10 partits d’aquesta volta, destaquen 2 noms: Stuani i Caicedo.

Golejadors_a_Cornella_2009_2015_20150118

Pel que fa a la trajectòria de l’equip en aquesta primera volta, sempre hem estat per sota de la mitjana i en alguns moment fins i tot per sota la línia perillosa que marcaria el descens si projectéssim la puntuacíó a la jornada 38.

Puntuacio_per_jornada_20150118

Finalment, la gran assignatura pendent: l’assistència a l’estadi, que segueix tocant fons.

Espectadors_cornella_senseBAR_RMA_20150118

M’agradaria poder votar

Ahir el President del Barça va anunciar que convocaria eleccions a finals de temporada. I a mi em va envair una sensació d’enveja molt profunda. Els socis del Barça poden decidir el futur del seu club. Nosaltres, malauradament, no podem decidir el futur del nostre i ens l’hem de mirar de lluny sense poder influir-hi de cap manera.

A l’Espanyol manen i manaran sempre els més rics, perquè són i seran els que poden comprar més accions. Això ha estat així des que ens van obligar a convertir el club en una Societat Anònima Esportiva, i seguirà sent igual fins que deixem de ser-ho.

Per tant, sempre estarem en mans d’un reduït grup de persones amb elevat poder adquisitiu que podran fer i desfer al seu gust, com està passant ara. No és culpa d’ells, evidentment, però les probabilitats de trobar els millors preparats per gestionar el club baixen en picat per la senzilla raó que l’univers de possibles candidats per fer-ho és molt més limitat.

Si qualsevol es pogués presentar a dirigir el club i fossin els socis (un soci, un vot) els que decidissin els seus preferits en base als criteris que consideressin més adequats (projecte, experiència, projecció, etc.), seria més democràtic i higiènic, apart de que està demostrat que les decisions d’un elevat número de persones estadísticament sempre són més encertades que les d’un grup reduït de decisors.

Probablement el cop que vàrem poder votar ens vàrem equivocar triant Juli Pardo, però prefereixo tenir l’opció d’equivocar-me jo a que d’altres s’equivoquin per mi.

L’última ampliació de capital va ser un desastre perquè els petits accionistes no van anar-hi. Però segurament molts vàrem pensar que no servia de res tenir una, dues, cinc o deu accions perquè el poder sempre estaria en dos, tres o quatre persones.

Fa anys que el club és una empresa, una Societat Anònima Esportiva, i això no és culpa dels màxims accionistes. Però no podia estar-me d’escriure un article dient que, ni que fos en somnis, algun dia m’agradaria poder votar.

(Article publicat a PericosOnline).

Els torrons i Sergio González

L’entrenador de l’Espanyol es podrà menjar els torrons tranquil·lament i, per tant, ens n’hem d’alegrar perquè això és sinònim de que l’equip està en una posició còmoda de la classificació.

Cal remuntar-se a l’inici de la temporada passada, una època on Javier Aguirre encara tenia bons números, per trobar-se un Espanyol sumant nou o més punts en quatre jornades de Lliga consecutives. Un fet que demostra que el que ha aconseguit Sergio durant el mes de desembre no ens passa sovint i, per tant, no és fàcil: sumar nou punts de dotze possibles estant contra les cordes i visitant el Camp Nou.

L’Espanyol tenia onze punts a la jornada dotze i arriba a l’aturada nadalenca amb vint punts a la jornada setze. Si a la jornada dotze teníem el quart pitjor registre dels últims vint anys, l’esprint de desembre ens deixa amb el desè registre d’aquests últims vint anys a la jornada setze. Per tant, hem passat d’una posició perillosa i de les pitjors dels últims anys a una posició còmoda i normal.

Estem on molts hauríem signat estar a aquestes alçades de la pel·lícula: desens a la taula i a una distància prudencial de la zona on es reparteixen els números de la rifa per baixar a l’infern. Estem on ens correspon per pressupost i amb l’objectiu de la permanència, de moment, sota control.

Dit això, segueixo pensant que hem arribat gairebé a l’equador de la temporada i l’equip no té gens clar a què juga, una responsabilitat que recau directament en l’entrenador. Els números l’avalen per seguir a la banqueta i tenim un coixí de punts que ara per ara és suficient, però a mi em provoca certa intranquil·litat pensar que la majoria dels punts sumats han estat més per la intensitat i els collons dels jugadors que no pas perquè tinguem un míster que tingui les idees clares.

El gener arriba amb quatre partits molt propicis per posar-se com objectiu repetir el nou de dotze (Eibar a casa, visita al Bernabéu, Celta a casa i Almeria a casa). Posar-nos amb vint-i-nou punts a la jornada vint implicaria la setena millor puntuació dels últims vint anys i una projecció de cinquanta-cinc punts a final de temporada, el que seria la quarta millor classificació final de les dues últimes dècades.

De vegades parlem de posar-nos objectiu ambiciosos. Acabar gener amb vint-i-nou punts és ambiciós però assolible i, per tant, exigir-nos-ho a nosaltres mateixos hauria de ser gairebé una obligació.

Ara bé, si Sergio segueix guanyant partits al ritme de desembre, els que no ens mereixerem menjar-nos els torrons serem els que seguim dubtant de les seves aptituds com entrenador.

Ei, però que si l’Espanyol va bé, no m’importa quedar-me sense torrons!

(Article publicat a PericosOnline).