Faletedependència

Dels últims 19 partits de Lliga que hem jugat sense Sergio García, no n’hem guanyat cap: 8 empats i 11 derrotes.

No volia començar l’article espantant al personal per la més que probable baixa de Sergio en el partit de diumenge contra el Depor. Només volia posar de manifest una dada demolidora que evidencia la dependència que en té l’equip.

Sergio García va arribar al club l’estiu de 2010. Des de llavors han passat 4 temporades completes i 8 partits (160 partits de Lliga).

D’aquests 160 partits, Sergio n’ha jugat 118 (106 com a titular), el que equival al 74% del total. Això vol dir que entre lesions (la majoria) i sancions, se n’ha perdut 42 (26%).

Si comparem els resultats de l’equip quan Sergio ha jugat amb els de l’equip sense Sergio, les dades també resulten demolidores. Quan Sergio ha jugat, l’equip ha sumat el 43,5% dels punts. Quan Sergio no ha jugat, només hem sumat el 28,6% dels punts en joc. Queda clar, doncs, que ens convé que Falete jugui.

Si acostem el zoom veiem que, quan Sergio juga, guanyem més d’1 de cada 3 partits (36,4%), mentre que en perdem 2 de cada 5 (42,4%). Per contra, quan Sergio no juga, només guanyem 1 de cada 5 partits (19%) i en perdem més de la meitat (52,4%).

SergioGarcia_03

La producció de l’equip amb Sergio al camp també és millor (1,19 gols a favor per partit) que quan no hi és (1,05 gols per partit). I, curiosament, quan ell juga també ens marquen menys gols (1,35 gols per partit) que quan no ho fa (1,55). Probablement, el fet de tenir-lo al camp fa que tinguem la pilota més estona i, per tant, les probabilitats d’encaixar gols baixen.

Per acabar, us vull deixar una gràfica que evidencia que Sergio ha anat millorant els seus registres cada temporada des que va arribar a Cornellà. Ha millorat en tant que cada any ha anat jugant més partits (perquè s’ha lesionat menys), ha tingut més ritme de joc i, en conseqüència, ha acabat marcant més gols.

SergioGarcia_1

La progressió ascendent de les barres verdes de la gràfica (partits com a titular) és directament proporcional al número de gols marcats (línia blava). Enguany porta 3 gols en 8 jornades. Si mantingués aquest ritme, la projecció a la jornada 38 seria de 14,25 gols, que suposaria la seva millor marca amb la samarreta blanc-i-blava.

(Article publicat a PericosOnline).

Dret a no voler decidir

L’Espanyol és un club esportiu que, a dia d’avui, té 25.492 socis i, per tant, una multitud d’opinions molt diverses sobre qualsevol tema que ens pugui venir al cap.

Jo sóc de l’Espanyol perquè el meu avi me’n va fer. M’encanta ser de l’Espanyol perquè, entre d’altres coses, m’ha forjat un caràcter acostumat a lluitar sempre en minoria i contra-corrent. És meravellós ser de la minoria blanc-i-blava. Blanc i blava.

Suposo que els meus companys de grada (malauradament cada cop més buida) voten a la CUP, a Ciutadans, a ERC, al PP, a ICV-EUiA, a CiU, al PSC, a UPyD i al Partit anti-taurí. Segur que també n’hi deu haver uns quants que no voten mai. Dic que suposo que voten aquests partits perquè mai he tingut la necessitat de preguntar-ho. Al camp tots som pericos i ens reunim per animar l’equip, xiular l’equip rival i criticar al primer que passa per allà. Però, cadascú, a casa seva, vota a qui vol i porta la bandera política que vol.

Mai m’han agradat els que porten banderes al camp que no són les de l’equip. Sempre m’ha semblat una actitud egoista que no pensa en el col·lectiu, sinó en un mateix. Les banderes que no són de l’Espanyol només divideixen. El nostre estadi no es va construir per esbravar les necessitats polítiques més íntimes, al camp s’hi va a animar.

Resulta que el Barça, la setmana passada (un any més tard del que hauria estat normal), es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I, és clar, amb aquell complex d’inferioritat que massa vegades destil·lem, ja hem sortit ràpidament a haver de dir que l’Espanyol estarà a favor del que decideixi la majoria dels catalans i bla, bla, bla. Evidentment que estarem a favor del que decideixi la majoria dels catalans, com també estarem a favor del que decideixi la majoria dels espanyols mentre en formem part.

L’Espanyol és un club català i, agradi més o menys, haurà de fer el que decideixi la majoria dels catalans. Ara bé, no veig cap mena de necessitat de que el club es posicioni a favor o en contra del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Si el soci votant de la CUP o el soci votant del PP volen que el club es pronunciï en una direcció o una altra, doncs que s’hi posin fulles, perquè no ho ha de fer.

I, en qualsevol cas, si el President Collet vol parlar en nom dels 25.492 socis, que prèviament faci una consulta on tots hi puguem dir la nostra. Això sí, que ningú s’escandalitzi si l’endemà del resultat de la consulta i del corresponent pronunciament solemne del club, perdem uns quants milers de socis pel camí emprenyats per la deriva política del club. Com que anem tant sobrats d’efectius a la grada, ara només faltaria que ens fotem de quatre grapes en debats polítics.

Els pericos tenim dret a no voler decidir.

(Article publicat a PericosOnline).

Lliga en dijous a Cornellà

Dijous l’Espanyol rep al Getafe en partit de la cinquena jornada de Lliga. Serà la primera vegada que es disputa un partit de Lliga a Cornellà en dijous.

Fins ara a Cornellà només s’han disputat 2 partits oficials en dijous, i ambdós van ser partits de Copa del Rei:

  • 6 de gener de 2011. Temporada 2010-2011. Tornada de vuitens de final. Espanyol 1 (gol de Luis García) – Atlético de Madrid 1 davant de 25.212 espectadors.
  • 19 de desembre de 2013. Temporada 2013-2014. Tornada de setzens de final. Espanyol 2 (Simao, Sidnei) – Jaén 0 davant de 5.714 espectadors.

Podem afirmar que l’Espanyol no ha perdut mai jugant dijous a Cornellà.

Sense guanyar a la jornada 4

Malauradament, dissabte l’Espanyol no va passar de l’empat a casa contra el Málaga. Això fa que tanquem la jornada 4 amb  només 2 punts (fruit de 2 empats, al camp de l’Almeria i a casa contra el Málaga) i ocupant la 18ª posició (plaça de descens a Segona).

És la 9ª vegada a la història que acabem la jornada 4 sense cap victòria. Les 8 temporades anteriors van ser:

  • 1943-44. L’Espanyol va acabar 11è (de 14 equips)
  • 1947-48. 8è (14 equips)
  • 1954-55. 13è (16 equips)
  • 1984-85. 8è (18 equips)
  • 1993-93. 18è (20 equips)
  • 2002-03. 17è (20 equips)
  • 2003-04. 16è (20 equips)
  • 2012-13. 13è (20 equips)

En aquestes 8 temporades, l’Espanyol va estar a la 2ª meitat de la taula el 91% de les jornades, mentre que només va estar en la meitat alta de la classificació el 9% de les jornades. A més, cap jornada va ocupar plaça de competició europea.

Una altra dada dolenta de l’empat de dissabte, és que l’Espanyol va sumar la 7ª jornada seguida a casa sense guanyar. L’última victòria va ser a la jornada 27 de la temporada passada (Espanyol 3 – Elx 1).

Aquesta és la 5ª pitjor ratxa de partits seguits sense guanyar a casa de la història de l’Espanyol a Primera Divisió.

La pitjor ratxa van ser 10 partits seguits sense guanyar, entre la jornada 6 i la 22 de la temporada 1988-89.

La següent pitjor ratxa van ser 9 partits seguits sense guanyar, entre la jornada 29 de la 1992-93 i la jornada 7 de la 1994-95 (atenció perquè la 1993-94 vam jugar a Segona).

Finalment, hi ha 2 ratxes de 8 partits seguits sense conèixer la victòria a casa:

  • Temporada 2008-09, entre les jornades 11 i 27
  • Entre la jornada 25 de la 1968-69 i la jornada 9 de la 1970-71 (amb la 1969-70 jugant a Segona)

En descens a la jornada 3

Sempre diem que començar malament la Lliga fa que ho arrastrem tota la temporada, tal i com ja vaig demostrar fa 2 anys en el post “Els mals inicis equivalen a temporades dolentes“.

Després de 3 jornades de Lliga, l’Espanyol suma 1 punt i se situa penúltim (i, per tant, en zona de descens).

Des que hi ha lliga de 20 equips (temporada 1987-1988), l’Espanyol havia estat en posició de descens a la 3ª jornada en 3 ocasions:

  1. Temporada 1992-1993. Aquella temporada vam acabar baixant a Segona Divisió. Va començar entrenant l’equip Novoa, que va ser subtituit per Juanjo Diaz.
  2. Temporada 2002-2003. Aquella temporada vam acabar en 17ª posició (1 plaça per sobre del descens). Va ser l’any que va començar Juande Ramos d’entrenador i que només va durar 5 jornades. Després va venir Ramon Moya (que va durar 9 partits a la banqueta) i finalment Javier Clemente.
  3. Temporada 2012-2013. Aquella temporada vam acabar en 13ª posició. L’equip el va començar dirigint Mauricio Pochettino, que va ser rellevat per Javier Aguirre a la jornada 14.

En aquestes 3 temporades, només vam estar entre els 10 primers de la classificació de la Lliga en 11 jornades (el 9,6%), mentre que vam estar a la 2ª meitat de la taula en 103 jornades (90,4%).

A més, en aquestes 3 temporades vam estar ocupant posicions de descens a Segona en 44 jornades, el 38,6% de les jornades.

Resten 35 jornades de Lliga, però els precendents no auguren que enguany sigui una temporada tranquil·la, com a mínim des del punt de vista esportiu.

Torna la marmota

Es confirma que Dani Sánchez-Llibre i Ramon Condal segueixen sent els amos de la botigueta. L’endemà de la Junta General d’Accionistes de la vergonya del 19 de novembre de 2012 se’ns va assegurar que els dos màxims accionistes s’apartaven i que Joan Collet tindria llibertat de maniobra.

Nota al marge. Als que vàrem dir que no ens ho crèiem ens van titllar d’incrèduls (com a poc). Però el temps sempre posa a tothom al seu lloc.

En defensa del President Collet cal dir que ha intentat manar. Fins al punt d’haver tibat tant la corda que els amos s’han enfadat. I com que s’han enfadat i la joguina és seva, han decidit tornar a fer canvis al Consell i entre alguns executius.

La sensació entre l’afició és que al Consell es viu una mena de Joc de Trons. Bé, per alguns és una mena de Joc de “Trilers”, on ballen els noms i les cadires, però que al capdavall tot canvia per acabar sense canviar res.

Està clar que els màxims accionistes tenen tot el dret de fer i desfer com vulguin i quan vulguin, però aquestes maniobres a l’ombra per posar aquest i treure aquell, per col·locar l’amic de la família i defenestrar al que ha gosat fer un moviment important sense demanar permís al patró, només aconsegueixen que l’afició es vagi afartant i allunyant cada cop més. Cada cop més empresa i menys club.

Mentre a dalt de tot es barallen per egos, la grada es va despoblant a marxes forçades. I, enmig, els treballadors, que han vist companys acomiadats però que no sé si intueixen que a sobre seu es tingui un pla concís per sortir de la situació de precarietat en la que estem immersos.

Potser que ens deixem de lluites de poder i posem un govern ferm i preparat.

Tot plegat, un caldo de cultiu magnífic perquè diumenge la piloteta entri.

(Article publicat a PericosOnline).