6 anys a Cornellà

S’ha tancat la sisena temporada completa a Cornellà, i en aquest post us resumeixo gràficament els números més significatius d’aquestes 6 temporades.

Durant aquests anys hem tingut 3 entrenadors:

  • Mauricio Pochettino va ser l’entrenador les primeres temporades (de la 2009-10 a la 2011-12) i fins la jornada 13 de la 2012-13.
  • Javier Aguirre va entrenar des de la jornada 14 de la 2012-13 fins a finales de la 2013-14.
  • Sergio González ha estat l’entrenador tota la temporada 2014-15.

A la primera gràfica es pot veure el percentatge de victòries, empats i derrotes acumulades durant aquestes 6 temporades. Globalment hem sumat el 52,6% dels punts en joc.

Cornella_6anys_01

A la següent gràfica es poden veure les victòries, empats i derrotes desglossades per temporada.

Cornella_6anys_02

A la següent gràfica es poden veure els gols a favor i en contra desglossats per temporada.

Cornella_6anys_03

Percentatge de punts sumats per temporada.

Cornella_6anys_04

Finalment tenim les taules de golejador. Primer la taula completa de golejadors a Cornellà en partits de Lliga.

Golejadors_a_Cornella_2009_2015_20150519

I la taula de golejadors en totes les competicions. Les cel·les amb el triangle vermell indiquen que aquell jugador també ha marcat a la Copa.

Golejadors_a_Cornella_2009_2015_tot_20150519

Sabem per què abandona el soci?

Aquest cap de setmana s’ha tancat la temporada a Cornellà-El Prat amb les pitjors dades d’assistència des que es va inaugurar l’estadi. De fet, cada temporada hem anat perdent espectadors i enguany ha caigut un 32,9% respecte el primer any. Una de cada tres persones que van anar a Cornellà la temporada 2009-2010 enguany no hi ha anat.

A les següents gràfiques es pot veure com ha caigut l’assistència, tenint en compte els dinou partits de cada temporada (gràfica superior) i restant els partits contra Barça i Madrid, que sempre distorsionen (gràfica inferior).

Espectadors_cornella_2014_2015_mini

Amb aquest article no intento posar el dit a la nafra d’un problema que ens hauria de preocupar molt a tots els socis, i especialment al Consell d’Administració. El que em vull preguntar és si el club sap realment per què cada cop hi ha menys espectadors al camp.

Els arguments i excuses que es poden posar són diversos i s’han llistat nombroses vegades: la crisi, els horaris, la rotonda, la desafecció dels socis, els resultats del primer equip, etc. Tothom, en funció de cap a on vol escombrar, fa servir l’argument que millor li convé.

Però la meva pregunta és: què fa el club per conèixer la realitat?

Fixeu-vos que no em pregunto què fa el club per canviar la tendència i fer que la gent torni al camp. Això seria un altre debat.

Una proposta raonable i realitzable seria trucar a tots i cadascun dels socis que no renoven tots o algun dels seus carnets per preguntar-los els motius que els han portat a prendre aquesta decisió. Segurament seria difícil poder arribar a contactar amb tots i algunes respostes no serien sinceres, però com a mínim estaríem més a prop de conèixer els motius reals i fugiríem del terreny de les especulacions.

No caldria que el resultat d’aquesta “enquesta” es fes públic, però es disposaria de dades reals per treballar. Per poder prendre la millor decisió és important tenir les dades més fiables possibles sobre la taula i no treballar en base a especulacions. Potser seria el primer pas per començar a girar la tendència de les últimes sis temporades.

Aviat començarà la campanya de renovació de carnets. Els creatius del club deuen estar pensant la millor estratègia per apel·lar al sentiment i fer que el major número de socis renovin els seus vots i la seva confiança. No seria interessant que els que confeccionen la campanya sabessin per què l’any passat uns quants socis es van perdre pel camí? No seria útil per intentar que el 33% d’espectadors que s’han perdut des de l’estiu de 2009 tornés al camp la temporada vinent?

(Article publicat a PericosOnline).

El sacseig dels americans

us-soccer-ball-in-flag - copiaLa setmana passada va filtrar-se un rumor que es veu que feia setmanes que corria entre gent propera al club. El rumor diu que un grup inversor nord-americà es vol fer amb el control del club.

Personalment desconec si és veritat i, en el cas que ho sigui, desconec en quin nivell de profunditat es troben les converses.

El que m’agradaria és analitzar les reaccions que ha provocat.

En primer terme hi ha els que tenen por de perdre la cadira o la influència perquè el seu modus vivendi està lligat directa o indirectament a l’actual Consell. Si el rumor fos cert, imagino que aquest grup inversor compraria les accions de Dani Sánchez Llibre i Ramon Condal i desembarcaria a Barcelona amb una estructura professional nova al capdavant. Suposo que el primer que farien seria netejar el club de la gent menys professional i/o més “endollada”. Per tant, és normal que el rumor hagi provocat una primera reacció de por i nerviosisme entre els que se saben prou mediocres com per no passar la prova del cotó dels americans i que actualment estan a nòmina del club. És habitual que, en qualsevol empresa, els que intentin torpedinar qualsevol opció de venda siguin els que se saben en fals.

Per altra banda, també han sigut bastant nombroses les reaccions que s’han afanyat a abraçar la solució americana com l’única viable per l’entitat. Amb només un rumor i sense conèixer cap mena de detall, hi ha qui afirma amb rotunditat que segur que el club aniria millor. Home, jo sóc dels que porto temps demanant i defensant un canvi en la gestió del club, però abans de llençar-me als braços d’uns desconeguts m’agradaria saber què proposen i amb qui per liderar-ho.

Jo opto pel camí del mig, el de la prudència. A priori em sembla engrescadora la possibilitat de que entri gent nova i sense passat a gestionar el club d’una forma més professional. Però, a la vegada, crec que l’afició podem tenir por de perdre la identitat del club. Una operació d’aquestes característiques ens hauria de servir per definir i reforçar la nostra identitat, que indefectiblement hauria de fugir del discurs aquell que els que no volen que res canviï defensen de “som l’Espanyol, som mediocres, sempre hem estat així i mai podrem deixar de ser-ho”.

En qualsevol cas, m’ha semblat curiós el sacseig que ha provocat el rumor dels americans.

(Article publicat a PericosOnline).

Cal un nou lideratge

L’espanyolisme viu en un equilibri inestable des de fa bastant temps. Calen un parell de mals resultats perquè saltin les alarmes. I, si a més d’una mala imatge sobre el camp, hi sumen problemes socials com els viscuts al derbi, el clima és de guerra civil.

Crec que el club ha de fer una reflexió molt profunda del que està passant, del per què està passant i, sobretot, aixecar la mirada per intuir cap a on ens pot portar tot plegat. Des de la tranquil·litat que cal demanar a tothom, però des de la responsabilitat que implica dirigir una entitat centenària on tanta gent hi té dipositats els seus sentiments.

Tots som responsables de la situació però no tots tenim la mateixa responsabilitat. Com en qualsevol empresa o institució, qui més amunt està més responsabilitat té i és qui ha de liderar i exercir com a tal, especialment quan hi ha problemes. Els grans líders ho demostren quan hi ha tempesta, perquè quan el mar està encalmat qualsevol pot conduir el vaixell.

Els que m’heu llegit sabeu que sóc molt crític amb la forma de gestionar del “danisme” i de totes les seves derivades. He escrit moltes vegades que el club s’ha portat com una botigueta de barri, amb amiguismes, amb poca professionalitat i massa vegades amb gent poc preparada per assumir segons quines responsabilitats. Si estem on estem no és per casualitat. La dramàtica situació econòmica, la descapitalització esportiva i la crispació social són la conseqüència d’anys fent les coses malament o, com a mínim, no fent-les bé.

Fins aquí no he dit res que no hagi dit molts cops. Algunes vegades amb més vehemència que d’altres, però en el fons sempre el mateix. Per tant, queda clara i està escrita la meva postura totalment enfrontada a la forma de gestionar del Consell des de fa anys.

Dit això, i apel·lant a la responsabilitat que tots tenim al nostre nivell i que recordava més amunt, crec que el club viu una situació tant límit que cal treballar junts per buscar i trobar les solucions. Si no ho fem, seguirem dessagnant-nos lentament, com fa temps que ens està passant, fins arribar al punt on no hi hagi marxa enrere. I fa la sensació que aquest punt de no retorn hi ha molts que l’estem intuint a prop.

Els socis ens hem convertit en consumidors d’un espectacle que no existeix, per molt que el club llanci campanyes i eslògans publicitaris per tocar la fibra dels nostàlgics buscant que renovin el seu carnet. Si el club vol tallar la sagnia de socis i d’espectadors i, per tant, de massa social, ha de canviar alguna o moltes coses. Si gestiones d’una determinada manera i els resultats d’aquesta gestió no són bons, has de canviar la forma de gestionar. És evident: si seguim fent les coses malament, seguirem en caiguda lliure.

El club ha de reaccionar urgentment, ha d’obrir-se a la seva gent, escoltar i no tancar-se cada cop més. La distància entre la grada i la llotja s’està eixamplant, i qui té la responsabilitat de que aquesta tendència canviï és del qui cobra per fer aquesta feina, no de qui paga com a consumidor. Si les regles del joc diuen que les accions manen, la responsabilitat quan les coses van malament és del qui té la majoria d’accions. Renyar els socis perquè no van al camp demostra que no hi ha cap ganes de canviar res i, el que és pitjor, deixa en evidència que no s’ha entès res.

Si hi ha voluntat de canvi és hora de demostrar-ho amb decisions dràstiques que tornin la il·lusió a la massa social, que obrin una escletxa d’esperança de que el futur serà una mica millor. No demano futurs esplendorosos, ara mateix jo em conformo amb tenir un futur a seques.

Si hi ha moviments a mi em tindran per ajudar en el que calgui. Ara bé, si tot segueix igual a mi em trobaran el primer per denunciar-ho.

A la Lliga queden cinc jornades i ja hem acomplert l’objectiu. Per tant, crec que ara és un bon moment per obrir un debat constructiu i plantejar canvis profunds al club. Si el club és dels socis no hauria d’espantar ningú.

El club necessita un lideratge renovat, potent, creïble i sense passat que pugui aixecar recels. Un lideratge que sigui capaç de redefinir la nostra identitat com a club, en un moment en el que a Espanya volen convertir el futbol en un espectacle fred i sense ànima. Si no ens hi resistim com hem fet sempre i som capaços de retrobar el nostre camí, desapareixerem.

(Article publicat a PericosOnline).

Motius per lluitar fins el final

Queden 8 jornades (24 punts) en joc i encara hi ha una sèrie de motius pels que il·lusionar-se i lluitar.

Aquí en llisto alguns, però segur que se us n’acudeixen més:

1. Per acabar a la setena posició de la classificació. Ara mateix aquesta posició la marca el Málaga, que està a 7 punts.

2. Per mantenir la sisena posició històrica. Ara mateix sumem 2682 punts i el Sevilla 2680. Per tant, en les últimes 8 jornades hem d’evitar que el Sevilla sumi 2 punts més que nosaltres.

3. Per acabar la temporada amb bones sensacions i així poder encarar la pretemporada amb els ànims més pujats.

4. Perquè Sergio García pugui fer el seu récord golejador a Primera. Ara mateix porta 10 gols i el seu récord (fet la temporada passada) està en 12).

5. Perquè Stuani i Caicedo arribin a 10 gols en Lliga. Ara mateix Stuani en porta 9 i Caicedo 8.

6. Per guanyar el Barça i el R.Madrid a Cornellà per primera vegada.

Su us acudeix algun motiu més?

La culpa és dels socis

Com que portem uns quants partits sense veure espectacle a la gespa, ens l’hem de buscar a la sala de premsa.

Sergio González ens va regalar una roda de premsa en la que va dir que l’entorn, els socis i el “runrun” eren els culpables de que els jugadors anessin caminant pel camp i fossin incapaços de donar bones passades a dos metres.

Segurament no volia dir el que va dir, però faltar al respecte als socis, que al cap i a la fi són els que li paguen una part important del sou, va ser molt lleig i estaria bé que algú del club li aconsellés que a la següent roda de premsa sortís a aclarir les seves desafortunades paraules.

Haig de reconèixer que en sentir les seves declaracions em va bullir la sang però, passades unes quantes hores, m’he anat refredant i, fins i tot, he arribat a pensar que Sergio no anava tant desencaminat dient que la culpa és dels socis.

Si el club està com està en bona part és per culpa dels socis. Com va escriure fa algunes setmanes el Mestre Cánovas a la seva columna, en aquest club “Mai passa res”. Fa temps que molta gent ha dimitit i no hi ha cosa pitjor que la desídia, que és el pas següent al cabreig.

Els dirigents del nostre club, i caldria remuntar-se a uns quants anys enrere, fa molt temps que estan deixant-lo morir lentament. Al desgavell econòmic que vàrem patir durant anys i que ens té hipotecats el present i el futur, cal sumar-li la degeneració esportiva que cada temporada va minvant la qualitat del primer equip a base de retallades i experiments, i l’abandonament de la parcel·la social, que ara sembla que s’intenta reflotar amb algunes tímides iniciatives benintencionades i del tot lloables però que caldrà seguir de prop per veure si tenen continuïtat.

Tot això ha fet despoblar les graderies de l’estadi a marxes forçades. I, per molt que alguns s’entestin en intentar matar per les xarxes socials el missatger (servidor) que publica les paupèrrimes i decreixents dades d’assistència a Cornellà, la culpa no és de qui fa les gràfiques, sinó de qui permet que al nostre estadi cada cop hi hagi més cadires buides que espectadors.

Però, com deia més amunt, la culpa és dels socis, perquè hem abandonat. Perquè estem abaixant els braços i no donem un cop de puny sobre la taula demanant explicacions als que ens han portat fins aquí i no saben com treure’ns del forat, com han demostrat sobradament fa molts anys.

El problema no és que fem un tram final de temporada al mateix nivell que les anteriors. Això és una anècdota. El problema és que, un cop acabada la d’enguany ens haurem de posar a visualitzar la propera. I la propera sabem que serà una mica pitjor. Cada any una mica pitjor, fins que algun any surti creu.

La sensació de buidor que envaeix als pericos és tan gran que quatre o cinc partits dolents fa que tornin a saltar totes les alarmes perquè, de cop i volta, ens adonem que això és la nostra realitat. I això no motiva ningú, per molts que els jugadors, l’entrenador i els dirigents s’omplin la boca dient que tenen molta ambició.

O fem sacsejar alguna cosa o la culpa seguirà sent dels socis.

 (Article publicat a PericosOnline).