Canditats del 27S a Twitter

Ahir el President Artur Mas va signar el decret de convocatòria d’eleccions pel 27 de setembre.

He revisat el perfil de Twitter dels caps de llista de les 7 candidatures principals per veure quants followers tenen i quants tuits han fet.

Candidats_Followers_tuits_20150804 Candidats_Followers_tuits_20150804_graf

Raül Romeva és qui més seguidors té (39.422) i Lluís Rabell el que menys (3.632).

Pel que fa a piulades, Miquel Iceta és qui més n’ha fet (22.661) mentre que Antonio Baños és qui menys en porta (16).

És curiós que Inés Arrimadas només porti 258 piulades però en canvi tingui fins a 24.975 followers.

No val la pena patir

Recordo que anys enrere vivia intensament les setmanes que passaven des de l’últim partit de Lliga fins que arrancava la nova temporada. Em llegia en profunditat tots els rumors de vendes i traspassos i, de tant en tant, marxava algun referent o arribava alguna promesa. Patia molt perquè tenia la tendència a pensar que l’any següent tindríem pitjor equip que l’anterior. Per bé que, al final, la temporada acabés posant tothom al seu lloc i el que eren sensacions durant la pretemporada es convertissin en realitats, millors o pitjors de les somiades depenent del cas.

Però aquest any em fa la sensació que he passat de pantalla i m’he tornat insensible. Ja no pateixo perquè hagin desmantellat la plantilla del primer equip. La descapitalització esportiva ha arribat a cotes tant escandalosament alarmants que he entrat com en un estat d’encefalograma pla. No pateixo perquè no tinc ganes de patir, perquè l’únic que aconseguiré serà posar-me nerviós innecessàriament. M’envaeix el tansemenfotisme,  passejo per Twitter llegint-me les notícies de l’Espanyol de reüll, amb desgana.

Tornem a estar a les seves mans d’Oscar Perarnau, tot i que sapiguem que fer miracles cada estiu i amb menys recursos econòmics cada any sigui com jugar a la loteria.

Els que esteu maleint la nostra mala sort perquè Jonatas ha acabat a la Reial Societat o perquè Asensio no acabi vestint la nostra samarreta, només us puc recomanar que no li doneu massa voltes. No patiu, no val la pena. El que hagi de ser serà. I si es confirma que acabem fitxant Gerard Moreno, només podrem posar-li una espelma a la Moreneta perquè l’il·lumini per marcar molts gols.

Si a aquest apatia per conèixer la composició del primer equip li sumem que estem assistint a una mena de persecució del pulmó de l’estadi (La Curva) fins al punt de tractar-los preventivament com a pseudo-delinqüents, fa que arribi a entendre que alguns pericos de pedra picada s’estiguin plantejant seriosament abandonar el vaixell.

No comparteixo la decisió de no renovar però entenc que la degeneració que està vivint el club faci replantejar moltes coses.

En tot cas, i com deia més amunt, el que hagi de passar passarà. La responsabilitat d’aixecar la moral de la tropa és dels que cobren per gestionar el club. Els que paguem, els clients, ens hem de resignar a esperar que Perarnau obri el miracle. No val la pena patir.

(Article publicat a PericosOnline).

Evolució deute i resultat RCDE

A la següent gràfica podeu veure l’evolució del deute total de l’Espanyol des de l’any 2000 fins l’actualitat, a falta dels resultats d’enguany.

Es pot apreciar que els dos darrers excercicis el deute ha baixat i s’ha invertit la tendència alcista del 2000 al 2012, però el total encara és molt alt.

Deute_total_2000_2014

Una de les bones notícies és que els últims tres excercicis s’han tancat amb números negres:

Resultat_net_2000_2014

Capacitat i assistència estadis 2014-2015

Cornellà-El Prat és el 7è estadi amb més capacitat de Primera Divisió (40.500 espectadors), però aquesta temporada ha estat el 12è en ocupació (18.694 espectadors per partit).

Curiosament els 6 estadis més grans són els que més espectadors han tingut (Barça, R.Madrid, At.Madrid, València, Athletic i Sevilla).

Només hi ha 2 estadis que han estat per sota el 50% d’ocupació: Cornellà (46,2%) i el Colisem Alfonso Pérez de Getafe (42,1%).

Lliga2014_15_capacitat_espectadors

Els plans de Cerberus

Cerberus és una paraula que fa dos dies ens podia sonar al dolent d’una pel·lícula de James Bond però que a dia d’avui ja ens és del tot familiar.

Per alguns, Cerberus és la salvació de tots els mals del danisme i l’única sortida viable pel club. Per altres, Cerberus són uns ianquis malvats que s’han organitzat per aterrar a Cornellà, devorar el poc que queda del club i llençar les restes a l’abocador municipal.

Doncs mireu, ni una cosa ni l’altra. Ni Cerberus són els salvadors ni són els enterradors, però entenc que hi hagi qui vulgui agafar-se a un clau roent o qui vulgui seguir tirant a cop de cigronada. Cenizos contra palmeros, tots atrinxerats.

El danisme ha creat un deute que en alguns moments ha fregat els dos-cents milions d’euros, per bé que no va ser el culpable de la venda de Sarrià com se’ns recorda. Que els d’abans de Dani no ho fessin bé no significa que Dani tingués carta blanca per estar divuit anys fent-ho malament. Que a aquest club portem dècades fent-ho malament no hauria de ser l’excusa per deixar que se segueixi igual per sempre. Entre d’altres coses perquè l’abisme cada cop està més proper.

De la mateixa manera que Cerberus, en cas de seguir endavant aquesta opció, ens faria una due dilligence per saber fins i tot el color dels calçotets del soci més nou, jo crec que el club i els màxims accionistes – amb el principal grup de l’oposició inclòs – s’haurien d’assegurar de què no deixem el club en mans d’uns voltors. Quan una empresa compra una altra és normal que vulgui conèixer tots els secrets abans d’executar l’operació. Però, de la mateixa manera, l’empresa en venda, si els seus propietaris se l’estimen i no només van a fer diners (matís important) tenen l’obligació de saber els plans dels compradors.

Amb la majoria de coses, però en aquest tema en especial degut a la seva importància pel futur del club, el discurs dels líders de les trinxeres cal agafar-lo molt amb pinces. Això no va de blanc o negre. Cerberus no són bons o dolents. El que s’ha de valorar com a bo o dolent és el que pretenen fer amb l’Espanyol, i aquí la responsabilitat és dels amos (Dani i Condal, però també Oliveró). Estem a les seves mans, esperem que no s’equivoquin.

(Article publicat a PericosOnline).

Un sistema para curvar espejos de rayos X

(Notícia publicada a El Mundo)

Rayos X

La empresa de ingeniería Sener y el Sincrotrón Alba comercializarán un sistema para curvar espejos de rayos X, una solución tecnológica que se ha desarrollado en Alba. La ventaja de esta innovación viene de la mano de nuevas funciones que no incorporan otras tecnologías del mercado, pues puede reducir los errores de deformación de los espejos, de forma estable y controlada, con valores que superan hasta 10 veces a las tecnologías existentes.

Funcionamiento

Cuando los rayos X que se generan en el acelerador de electrones llegan a las líneas de luz, los espejos realizan en enfoque del eje de los rayos X hasta que alcanza la muestra a analizar. Para poder realizar este proceso es necesario que los espejos presenten una forma elíptica y cuanto mejor pulida se encuentre la superficie de los espejos, mejores serán los resultados obtenidos. Además, la tecnología desarrollada en ALBA, además de curvar, incorpora unos correctores que compensan los errores de pulido de los espejos. Este sistema permite mejorar la óptica de las líneas de luz e implica una mayor calidad en los resultados científicos.

Cartera de productos

El director de desarrollo de negocio de astronomía y de ciencia de Sener destaca que esto es una muestra del compromiso de la empresa de buscar e invertir en soluciones tecnológicas innovadoras en colaboración con otras instituciones de investigación. El sistema para curvar espejos de rayos X se suma a la cartera de alta tecnología en instrumental óptico de Sener y, de hecho, sus responsables destacan la ventaja competitiva con respecto a otros productos.

Els pericos alfa

Hi ha un grup de pericos que tenen l’Espanyol en les primeres posicions (si no la primera) de la seva escala de prioritats. Són persones que pensen en l’Espanyol vint-i-quatre hores al dia i tots els dies de l’any. Van a tots els partits que juga el primer equip a l’estadi, als desplaçaments que poden i, fins i tot, acostumen a deixar-se caure per la Ciutat Esportiva Dani Jarque per gaudir dels partits del futbol base i del femení. Poden compaginar la seva feina – en cas que tinguin la sort de tenir-ne – amb els horaris dels partits. A més, tenen una família – en cas que en tinguin – que també forma part del mateix grup d’incondicionals blanc-i-blaus que no se’n perden ni una, o bé que accepten i toleren que la religió perica està per damunt d’altres coses més mundanes. Són els pericos de la casta més autèntica. Són els pericos que poden anar als actes de les penyes, que es permeten fer desplaçaments amb el primer equip, que recorren Catalunya durant la pretemporada. Són els pericos alfa i creieu-me que, molts cops, els envejo.

Hi ha un altre grup de pericos que tenim l’Espanyol molt amunt a l’escala de prioritats, però potser d’altres coses passen per davant. Som persones que intentem pensar en l’Espanyol tant sovint com podem, però no sempre. Intentem anar a la majoria de partits a l’estadi, però molt difícilment tenim la sort d’anar a la Dani Jarque. Tenim feines que, de vegades, són incompatibles amb els horaris dels partits, especialment quan són entre setmana. I tenim una família, que acostuma a estar en les primeríssimes – o directament la primera – posicions de la nostra escala de prioritats, que no comparteix la nostra passió perica o reclama la nostra presència durant el cap de setmana perquè durant la setmana no podem veure’ls com ens agradaria per culpa de la feina. Molts cops ens sentim malament per no poder anar al camp a animar l’equip, especialment quan van maldades i la nostra presència al camp és més necessària que mai. Ho passem malament pensant que abandonem el que considerem la nostra religió. Rarament anem a actes de penyes, ens desplacem amb el primer equip o veiem partits de pretemporada a Palamós o Sabadell. Ens sentim com mals pericos i, creieu-me, molt cops ho patim en silenci.

Finalment hi ha un grup que són poc pericos, que un dia van arribar a fer-se socis del club aprofitant la trempera d’alguna Copa del Rei, de la final de Glasgow o de la construcció del nou estadi. Són gent que no viu l’Espanyol intensament durant la setmana. Són gent que té el club més avall a l’escala de prioritats i que no va tenir remordiments quan no va renovar el seu carnet cansat pels horaris, tocat per la crisi, pel desgavell en la gestió de l’entitat o pel pobre espectacle que veia sobre el camp. De tant en tant van a l’estadi amb el carnet d’algú del segon grup i anima com el que més. Li entren ganes de tornar-se a fer soci, però quan fa números o passen les hores, se li passen les ganes. Recorda com de bé s’ho va passar l’any 2000 a València, el 2006 cridant com un boig quan va veure passar el bus de l’equip per la Castellana o el 2007 a Glasgow. A casa estan sols perquè no han tingut ni temps ni esma per convertir els seus fills en potencials pericos alfa. Per no saber no saben ni quin dia ni a quina hora juga l’equip, acostumen a desconèixer el proper rival i no els preocupa excessivament si aquest any patirem per baixar o si tenim opcions d’anar a Europa. A la feina no s’amaguen de ser pericos, però no se senten malament quan no poden anar al camp perquè per ells l’Espanyol és una cosa relativament llunyana que algun dia els va entretenir.

Per mi l’Espanyol som tots: els alfa, els que intentem ser-hi sempre que podem i els que ho viuen de lluny. No guanyem res repartint carnets de bons i dolents. I guanyaríem molt intentant atraure novament els que un dia sí que patien quan no podien anar a l’estadi a animar l’equip quan més ho necessita. No oblidem que tenim més de vint mil seients buits cada partit en un camp magnífic i no podem somiar, com a mínim a curt termini, que l’omplirem de pericos alfa.

(Article publicat a PericosOnline).