Thievy no ha empatat amb ningú

Thievy Bifouma és un noi de vint-i-dos anys que l’Espanyol va fitxar pel Juvenil procedent de l’Estrasburg el gener de 2010 (quan en tenia disset).

L’estiu de 2011 se li va fer fitxa del primer equip. La temporada 2011-12 va jugar en 19 partits de Lliga (en 11 de titular) i 4 de Copa (en 2 de titular), va marcar 1 gol i va donar 4 assistències.

L’estiu de 2012 se’l va cedir a la Unión Deportiva Las Palmas de Segona Divisió, on va jugar la temporada 2012-13. Amb Las Palmas va jugar 38 partits de Lliga (en 36 de titular) i en 6 de Copa (en tots de titular), va marcar 14 gols i va donar 10 assistències.

L’estiu de 2013 va acabar la cessió i va tornar a l’Espanyol. A l’Espanyol s’hi va estar fins al gener, quan se’l va cedir al West Bromwich Albion, de la Premier League anglesa. A l’Espanyol va jugar 11 partits de Lliga (en 2 de titular) i en 3 de Copa (en tots de titular), i va marcar 3 gols. Al West Brom va jugar 6 partits de Premier (en 3 de titular) i va marcar 2 gols.

Com a resum, entre Lliga de Primera i Premier, en 2 temporades Thievy ha jugat 36 partits (en 16 de titular) i ha marcat 6 gols. O sigui, tampoc estaríem parlant d’una llegenda del futbol.

Thievy és un noi que, pel que hem pogut llegir a la premsa aquests dies, té una fitxa que supera els 400.000 euros anuals. El que vindrien a ser uns 28.571 euros mensuals (amb dues pagues extres). És a dir, aquest noi de vint-i-dos anys s’embutxaca cada mes el que molts socis guanyen, amb sort, en un any.

Thievy és un noi desagraït i covard. Desagraït perquè no vol recordar-se de quin club el va portar de França per fer-lo debutar a la Primera Divisió espanyola. I covard perquè no dona la cara públicament per dir que vol marxar de l’Espanyol perquè en algun altre lloc li paguen més, o perquè li agrada més el clima del sud d’Espanya o perquè, senzillament, no suporta l’afició de l’Espanyol (totes tres excuses inventades per mi, que consti).

Ara està jugant al vell truc de no presentar-se als entrenament per fer xantatge al club que li paga i pressionar la seva sortida.

Doncs bé, el club hauria de sancionar-lo durament (molt més durament del que ha fet fins ara), fins al límit que permeti el contracte que té signat amb el jugador. Si se’l pot suspendre de sou, doncs no cal ni pensar-s’ho.

Dit això, és evident que cal buscar-li una sortida i, si és possible, abans que acabi el mes d’agost. No crec que el club pugui permetre’s tenir un nen desagraït i covard a la graderia cobrant una morterada per gastar-s’ho en perruquers addictes a alguna substància poc legal.

(Article publicat a PericosOnline).

Les onze de la nit

Si ens preguntessin què es pot fer a les onze de la nit, segurament ens vindrien moltes coses al cap (algunes més confessables que d’altres), però difícilment se’ns acudiria l’anar a veure un partit de futbol.

Els senyors de la Liga de Fútbol Profesional han decidit que l’Espanyol jugarà a les onze de la nit a la primera i a la segona jornada de Lliga. Casualment, som l’únic equip dels quaranta-dos que composen la LFP que ha estat premiat amb aquest horari infame en totes dues jornades. Això em porta a fer un parell de deduccions ràpides.

Primera. La LFP se’ns pixa a la cara i ens diu que plou. Per seguir la tradició d’horaris lamentables que venim patint des de fa anys, ara han decidit collar-nos una mica més. Segurament deuen estar fent una mena d’experiment científic amb els pericos, provant d’esbrinar quin és el límit de capacitat dels nostres collons.

Segona. La influència que té l’Espanyol a la LFP és menor que la del Llagostera. Potser ja seria hora que el club es plantés, fotés un cop de puny sobre la taula i digués que ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl. És clar que, per fer això, primer has de tenir els deures (econòmics) fets perquè no et puguin amenaçar amb no deixar-te inscriure els fitxatges (com ha fet la LFP aquesta setmana).

L’horari de les onze de la nit és un míssil directe, com a mínim, a tots els socis que no viuen a l’àrea metropolitana i a tots els que tenim fills petits. Si el partit comença a les onze, acabarà a la una de la matinada, el que suposarà que abans de quarts de dues, com a molt aviat, ningú no es posarà al llit. I això, amb nens petits, és una irresponsabilitat per molt estiu que sigui.

Anant al terreny més crematístic i recordant aquell estudi dels horaris dels partits a Cornellà que vaig publicar en motiu dels 100 primers partits a Cornellà, m’agradaria afegir que, fins ara, l’Espanyol ha jugat a Cornellà 105 partits (95 de Lliga i 10 de Copa) en 28 horaris diferents, però mai ha jugat a les onze de la nit.

Per tant, el partit contra el Sevilla del 30 d’agost corresponent a la segona de jornada de Lliga serà el primer de la història de Cornellà que es disputi a les onze de la nit.

(Article publicat a PericosOnline).

El dilema de Kiko

Us haig de confessar que fa dies que estic intranquil. Em preocupa que Kiko Casilla acabi marxant de l’Espanyol perquè no sóc capaç de trobar qui el substituirà.

Si marxa ara, segurament la Direcció Esportiva tindrà algunes setmanes per trobar-li un recanvi de garantia. Però, si marxa quan s’estigui acabant el mes d’agost, el marge de maniobra serà tan baix que ens veurem abocats a una solució contrarellotge. I ja sabem que les presses mai són bones.

Em diuen que Kiko no vol marxar. Però, en això del futbol, ja sabem que moltes vegades la voluntat del jugador no és més important que la del seu representant o que la del propi club.

Sembla que al club no hi ha intenció de vendre Kiko. Però, en això del futbol, ja sabem que és difícil rebutjar una bona oferta. I, en particular, en el cas de l’Espanyol, és difícil rebutjar una oferta (sense l’adjectiu de “bona”, directament).

A principis del mes de febrer, a la Festa del Cargol, Joan Collet va anunciar que la renovació de Kiko era cosa de deu dies. Des de llavors fins ara ha plogut bastant, però la data de venciment del contracte segueix sent el trenta de juny de dos mil quinze. Si s’hagués renovat el contracte, ara podríem estar més tranquils davant la possible sortida del porter, perquè el seu preu al mercat seria més elevat i, per tant, seria més improbable que marxés.

Però, malauradament, la Direcció del club ha de decidir entre buscar-li una sortida ara, a un preu més baix del que tindria si hagués renovat, o mantenir-lo a la plantilla amb el risc elevadíssim que l’estiu vinent abandoni el club sense deixar cap euro a la malmesa caixa.

El dilema està sobre la taula i els nostres dirigents han de decidir: vendre Kiko quan abans millor (per tenir marge de maniobra per trobar un substitut) o mantenir-lo un any més a canvi que, molt probablement, marxi lliure el proper estiu.

És el típic dilema del jugador al que li queda un any de contracte. Però, pel que ha significat aquest any i per la sensació de buidor d’imaginar-me un Espanyol sense Kiko a la porteria, crec que es tracta d’una decisió crítica.

Si poguéssiu decidir, vosaltres què faríeu?

(Article publicat a PericosOnline).

Tandes de penals en Mundials (actualitzat)

El 2 de juliol vaig publicar un post amb totes les tandes de penals disputades en Mundials. Ara que el Mundial de Brasil 2014 s’ha acabat, actualitzo les taules i les dades.

Penals_Mundials_20140714_01

  • En 8 tandes (31%) ha estat necessari marcar 5 penals per passar ronda.
  • En un 85% de les vegades l’equip eliminat ha marcat 3 o menys penals.

 

Penals_Mundials_20140714_02

  • S’han marcat 170 gols de 239 intents. És a dir, en tandes de penals de Mundials l’efectivitat és del 71%. O, el que és mateix, un 29% dels penals es fallen.
  • Els equips que han passat ronda tenen una efectivitat del 86% (105 penals marcats de 122 intents).
  • Els equips que han quedat eliminats tenen una efectivitat del 56% (65 penals marcats de 117 intents). Els equips eliminats fallen gairebé la meitat dels penals (44%).

 

Penals_Mundials_20140714_03

  • L’equip que comença llançant ha passat ronda el 54% de les vegades (14 de 26).
  • L’equip que comença marcant ha passat ronda el 58% de les vegades (15 de 26).
  • Des de l’any 1998 (Mundial de França), l’equip que comença xutant ha passat el 73% de les vegades (11 de 15).
  • Des de l’any 2006 (Mundial d’Alemanya, l’equip que comença xutant ha passat el 80% de les vegades (8 de 10).

 

Penals_Mundials_20140714_04

  • Destaca la selecció d’Alemanya, que ha disputat 4 tandes i les ha guanyades les 4 (100% d’efectivitat).
  • La selecció que més tandes ha disputat ha estat Argentina, amb 5 tandes.
  • Hi ha 9 seleccions que han guanyat l’única tanda que han disputat.
  • Hi ha 10 seleccions que no han guanyat mai cap tanda de penals. Destaca Anglaterra que ha perdut les 3 que ha disputat.

 

Penals_Mundials_20140714_05

 

  • Alemanya ha marcat 17 penals de 18 intents (94% d’efectivitat).
  • Anglaterra només n’ha marcat 7 de 14 (50%).
  • Mèxic només n’ha marcat 2 de 7 (29%).

 

L’educació com a clau de l’èxit emprenedor

Fa dies us recomava llegir La Contra de La Vanguardia on s’afirmava, entre d’altres coses, que tenir bons professors determina en gran mesura l’èxit dels alumnes en la seva vida adulta.

Avui us recomano veure aquest vídeo (només dura 3 minuts), on s’incideix en la importància de tenir una bona educació i de tenir uns bons referents per poder ser un bon emprenedor.

Atenció perquè, com ja he dit en d’altres ocasions, per mi ser un bon emprenedor no significa crear empreses. Per mi ser un bon emprenedor és una filosofia, una forma d’afrontar la vida, sempre buscant alternatives millors,  intentant millorar per trobar l’excel·lència.